Bibliografia en Clau de Pau

Pau i llibertat de consciència

2011-06-30T04:01:00.000-07:00

Rawls, John. Una teoria de la Justícia. Accent Editorial. Girona. 2010.

Francesc Torralba
Barcelona.

La recent publicació de la traducció catalana d’Una teoria de la justícia (1971) del filòsof americà, John Rawls (1921-2002) és una excel·lent notícia no solament pels politòlegs i filòsofs, sinó també pels estudiosos de la pau i pels activistes interessats en fonamentar les condicions de pacificació del món. Aquest llibre, que ha estat considerat una de les obres fonamentals de l’última meitat del segle XX, juntament amb la Teoria de l’acció comunicativa (1981) de Jüergen Habermas o El principi de responsabilitat (1977) de Hans Jonas, representa un esforç intel·lectual de primer ordre per a formular una visió de la justícia aplicables a les societats obertes, democràtiques i respectuoses amb els drets civils.

Resulta impossible i, a més, insensat mirar de posar la densitat filosòfica, ètica i política que es posen en un text d’aquesta magnitud (720 pàg.) en una breu i lacònica recensió, però sí que resulta il·lustratiu, com a mínim, identificar algunes idees clau que poden resultar útils per a potenciar els estudis de pau o suscitar la curiositat a pacifistes que desconeixen aquesta extraordinària obra del pensament contemporani.

Centro la reflexió en el seu concepte de tolerància i en la necessitat de defensar un Estat neutre des del punt de vista religiós, capaç de respectar la pluralitat de creences i opcions espirituals que s’expressin en la ciutadania. Tal com diu John Rawls, l’Estat no pot afavorir cap religió particular, ni pot establir càstigs o pèrdues de drets als que s’afilien a una determinada religió. Això, en el cas que es faci, generaria greuges comparatius, ressentiments mutus i conflicte social. Refusa, explícitament, la noció d’un Estat confessional, perquè considera que la separació entre el poder polític i religiós constitueix la base de la bona convivència entre els ciutadans que formen part d’una comunitat política. A més de defensar l’Estat aconfessional i criticar el punt de vista confessional i laïcista, subratlla la necessitat de limitar la llibertat de creences sempre que el seu exercici pugui posar en perill l’ordre comú i la seguretat. Refusa un Estat laïcista, però entén que determinades pràctiques o maneres de desenvolupar la llibertat de creences poden entrar en conflicte amb l’ordre i la seguretat.

Aquest límit que identifica John Rawls a la pràctica planteja molts problemes, ja que els conceptes d’ordre públic i de seguretat es presten a múltiples hermenèutiques i això exigeix una deliberació conjunta, pacífica i racional, per a avaluar en quines circumstàncies es pot esgrimir un argument com aquest. Sens dubte el tema és molt espinós i molt actual, però cal tenir en compte que, a vegades, amb l’argument de la seguretat o de l’ordre públic es persegueixen tradicions espirituals minoritàries que, en un estat de dret, tenen legitimitat per expressar-se públicament i manifestar les seves creences. Per això, el gran pensador americà diu:” la llibertat de consciència només es limita quan és raonable pensar que no fer-ho malmetrà l’ordre públic que el govern ha de mantenir” (p. 290). I conclou: “Aquesta expectativa s’ha de fundar en proves i raonaments acceptables per a tots”.

Pau i interculturalitat

2011-05-26T01:17:00.000-07:00

Panikkar, Raimon. Paz e interculturalidad. Editorial Herder. Barcelona. 2006.

Cristian Muñoz. Filòsof.
Punta Arenas. Xile.

L'any 2006 es va publicar una obra de Raimon Panikkar que escriu “Pau i interculturalitat” per l'Editorial Herder (184 pàgines). La idea central del text és analitzar el problema de la pau com una realitat complexa. Panikkar entén que no solament hi ha obstacles pràctics, sinó també dificultats teòriques. No és possible valorar correctament el problema de l'altre sense un coneixement de la seva cultura -coneixement que no es pot aconseguir sense amor-, d'aquí la importància de la interculturalitat. La pau de la humanitat depèn de la pau entre les cultures. Aquest llibre vol ser una contribució per enfrontar-se a aquest problema. La interculturalitat posa en qüestió els mites dominants del statu quo actual, però ens porta a una relativitat alliberadora. La humanitat es troba ara enfront d’un encreuament de dimensions històriques. Aquest és el veritable desafiament de l'anomenada globalització: o la civilització tecnocientífica és superior a tota altra cultura i, per tant, està cridada a imposar-se, o existeixen també altres cultures que permeten igualment a l'home d'aconseguir la seva plenitud i felicitat.

Raimundo Pániker Alemany, conegut com a Raimon Panikkar, fou un filòsof, teòleg i escriptor barceloní (Espanya) mort recentment, un 26 d'agost del 2010. Va desenvolupar una filosofia interreligiosa i intercultural, amb una nova obertura respectuosa al diàleg amb d'altres subjectes i tradicions no occidentals. La seva filosofia té com a objectiu transformar la nostra civilització que està determinada per un sistema occidental imposat com a única alternativa.

Cristian Muñoz
Punta Arenas. Xile

Perspectiva de gènere en una cultura de pau

2011-04-27T00:59:00.000-07:00

Breines, Ingeborg. Mujeres a favor de la Paz. Ediciones Unesco. Narcea Ediciones. Madrid. 2002.

Marta Ramón Pascual. Periodista.
Barcelona.

Aquest manual exposa iniciatives concretes en relació a la participació de les dones a favor de la pau, crítiques de gènere a les normes de pau, etc. Al primer eix hi trobem un capítol que es titula: “Perspectiva de gènere en una Cultura de Pau”, que mira d´explicar que solament si els homes i les dones treballem junts en paritat associativa de drets, podrem vèncer els obstacles que ens impedeixen de construir una visió de futur.

L´autora és Ingeborg Breines, directora del programa de la UNESCO “Dones i Cultura de Pau”. L´exposició de Breines parteix del projecte interdisciplinari del mateix organisme “Cap a una cultura de pau” (1998), que es basa en els principis enunciats a la Carta de les Nacions Unides. La UNESCO considera que la pau ha de ser sostinguda per la participació democràtica, el bon govern i la creativitat. És així com s´entén que l´educació, en totes les seves formes, és la clau per la democràcia en la vida de cada dia. En paraules de Federico Mayor Zaragoza, “la cultura de pau és passar de la lògica de la força i el temor, a la força de la raó i l´amor”.

Les paraules del capítol present resten recollides de manera explícita a la carta de la Pau dirigida a l´ONU. El punt X assenyala que les democràcies han de donar un salt qualitatiu. Però ¿en què consisteix aquest replantejament de la democràcia, quins aspectes han de ser canviats? En el punt IX tot dient que no es podrà construir la pau global mentre en el si de la societat i fins i tot dintre les famílies, existeixi menyspreu cap a més de la meitat dels seus integrants (nens, ancians i grups marginats, i per suposat dones). En definitiva, l´igualtat, el desenvolupament i la pau estan intrínsecament units: no pot haver una pau duradora sense desenvolupament ni tampoc un desenvolupament sostenible sense una total igualtat entre homes i dones.

Moviéndose por la Paz

2011-03-28T23:33:00.000-07:00

Prat, Enric. Moviéndose por la Paz. Editorial Hacer. Barcelona. 2006.

Alfredo Fernández. Periodista.
Barcelona.

En aquest llibre l’autor fa un repàs per la història del moviment per la pau, l’antimilitarisme i el pacifisme a Catalunya des de la dècada dels cinquanta del segle passat fins a l’actualitat.

Amb un rigor digne de destacar, Enric Prat desenvolupa el seu treball amb un seguiment cronològic dels fets, però no amb la finalitat d’explicar una història només de manera lineal. “Es remunta als antecedents ideals de la cultura de la pau i la no-violència quan aquesta era encara cosa d’unes poques persones que rebutjaven el nucli dur de l’educació franquista de l’època, però no pas per dir-nos que aquí va estar l’origen ideal del que havia de venir després, sinó per suggerir, a través de la menció algunes persones que van participar a Pax Christi, El ciervo, Amics de l´Arca i alguns altres petits grups d’aleshores, que és per aquí per on cal buscar un dels filons que, tant en l’àmbit de la història de les idees com en la decantació del pacifisme, confluirien en el moviment per la pau dels vuitanta, quan aquest comença a depassar ja l’horitzó de l’antiatlantisme”. Així ho descriu en el pròleg Francisco Fernández Buey.

El llibre aporta fonts documentals d’importància i un llistat de bibliografia molt ampli, a més de testimonis de persones que van ser protagonistes de la història que es narra, i en les que el propi autor barreja el seu rol d’historiador i activista en els fets que relata.

En síntesi, el text proposa un viatge per la història dels moviments per la pau especialment a Catalunya, i és una obra que val la pena de conèixer per aprofundir en l’origen d’aquests corrents d’opinió i d’acció per la pau que van exercir i exerceixen avui el seu accionar a favor de la construcció d’una cultura de pau.

Materials de Pau i Drets Humans

2011-02-23T00:25:00.000-08:00

Palou Loverdos, Jordi. Justícia Internacional, pillatge de guerra, drets humans i multinacionals. Generalitat de Catalunya. Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació. Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans. Barcelona. 2010.

Carta de la Paz
Barcelona.

Es va presentar en Barcelona el llibre “Justícia Internacional, pillatge de guerra, drets humans i multinacionals”, de l’autor Jordi Palou Loverdos. Aquest material que integra la col.lecció “Materials de Pau i Drets Humans” te com a finalitat recopilar documents de treball amb l’objectiu de proporcionar una visió nova i original d’ambdós àmbits, a través de l´edició d´investigadors elaborada per centres especialitzats i persones expertes.

En aquest treball s´analitzen velles i noves formes de conflictes armats, els diferents actors de les guerres i la seva influència en aquestes, els fets visibles, els amagats i els interessos rellevants i aparents dels episodis violents, i com tot això afecta a persones i col·lectius, especialment als pobles indígenes, així com als drets humans que els son inherents. A més, explora la resposta dels sistemes internacionals i del sistema nacional espanyol de justícia, i el seu potencial per a fer front a aquesta nova realitat.

L´obra subratlla també els avenços en el dret internacional així com les troballes i la comissió de crims per aquests actors de manera directa o indirecta a la regió objecte d´estudi, que es deriven tant dels documents oficials de les Nacions Unides com de les investigacions en curs en el context del procés obert sobre genocidi, crims contra la humanitat, crims de guerra i d´altres crims connexos, inclòs el pillatge, la destrucció de bens i del patrimoni, davant els tribunals espanyols sota el principi de jurisdicció universal.

L’autor centra la seva tasca en la influència dels recursos naturals en els conflictes armats, com a base subaquàtica de l´enorme iceberg que conformen els conflictes armats, i en com els actors no estatals intervenen – moltes vegades de manera dramàtica – en aquest complex tauler d´escacs. Es planteja la pregunta de si en l´actualitat els sistemes nacionals i internacionals de justícia i la concepció que es te dels crims internacionals són instruments útils per a fer front a aquesta nova realitat. I estudia com ser més eficaços en les estratègies de construcció de pau amb la finalitat de transformar els conflictes violents en pacífics, o com a mínim, en menys lesius.

Perdonar és començar de nou

2011-01-27T02:23:00.000-08:00

Jankélevitch, Vladimir. El Perdón. Ed. Seix Barral. Barcelona. 1999.

Francesc Torralba
Barcelona.

Una de les obres més suggerents que s’han escrit durant el segle XX sobre la virtut del perdó és la del filòsof i musicòleg francès, Vladimir Jankélevitch (1903-1985), publicada en 1967, amb el títol Le pardon (El perdón, Seix Barral, 1999).

No és fàcil situar el pensament d’aquest creador dins dels sistemes filosòfics del segle passat, perquè, en certa manera no hi cap estrictament en cap compartiment. No és un marxista, ni un existencialista, ni un personalista, ni tampoc un estructuralista en el sentit ortodox del terme. La seva obra, original i suggerent, encara poc traduïda i coneguda al nostre país, té un profund signe moral i conté reflexions molt apropiades sobre la vida pràctica. És remarcable el seu tractat de les virtuts i les seves disquisicions sobre el vitalisme de Bergson i l’idealisme de Schelling, a qui va dedicar la seva tesi doctoral defensada en la Sorbona.

El perdó és un obra reeixida en molts sentits. Explora les dificultats en l’exercici del perdó i defineix el perdó com un do lliure, un acte de la voluntat, que es proposa fer net, començar de nou, alliberar-se d’una història ferida. El perdó és, en aquest sentit, terapèutic, higiènic, una operació catàrtica que permet alliberar-se del pes del passat i tractar l’altre com un ésser nou. El perdó, tal com l’entén Jankélévitch, no és una impossibilitat, però tampoc no és senzill assolir-lo. Exigeix humilitat i, a la vegada, el temps hi juga un paper clau, perquè perdonar l’ofensa a cop calent és difícil, però amb la distància que donen els anys, és més viable el camí cap a la reconciliació.

La Carta de la Pau dirigida a l’ONU no fa referència directa al perdó, però sí que descriu un sèrie d’operacions claus per a restablir la pau, per a pacificar la història. El lament de les accions injustes que es van causar en el passat és un primer pas. Això suposa reconèixer-les i tenir l’audàcia de lamentar-les públicament. El perdó també inclou aquest procés. Només es pot demanar perdó, si es lamenta, de cor, el que va passar, el mal que jo o els qui em van precedir en el govern d’una institució van causar. La lamentació pública no garanteix la reconciliació, però és el primer pas. Cal, a més a més, rescabalar, en la mesura del possible el mal causat. El perdó, com a virtut, també exigeix aquest treball de reparació, no solament en el pla simbòlic, sinó també ètic, social, econòmic i psicològic. Rescabalar en la mesura dels possibles els mals causats tampoc no garanteix la reconciliació, però és un segon esglaó decisiu en la purificació dels mals de la memòria.

Vladimir Jankélevitch va patir, com molts altres intel·lectuals engagés del segle XX, la persecució i el desterrament. Quan escriu sobre el perdó i les seves condicions de possibilitat, no elabora un discurs ahistòric, frívol o banal, sinó que coneix com pesen els ressentiments i els rancors a l’hora de fer les paus i de donar-se la possibilitat de començar de nou. És bo llegir-lo i escoltar-lo.

La noia de les taronges

2010-12-30T02:13:00.000-08:00

Gaarder, Jostein. La noia de les taronges. Ed. Empúries. Barcelona. 2003.

Amalia Valderrama C.
Barcelona.

Aquest relat senzill i commovedor que ens presenta l´escriptor noruec Jostein Gaarder, ens porta a reflexionar sobre les vicissituds de l´existència. A través d´una emotiva carta que un pare escriu al seu fill, l´escriptor ens convida a fer-nos preguntes fonamentals sobre la vida, sobre la nostra efímera existència dins de l´univers, fent-nos pensar, així, una i altre vegada que l´estar avui aquí, és certament una loteria. Tal i com ens far veure en alguna de les seves pàgines: AVUI SOM PERÒ PODRÍEM NO SER, NO HAVER ESTAT, així de simple, i això també significa que un dia qualsevol desapareixerem per tota l´eternitat.

I així com ens dur a ser conscients de la contingència que està a la base de la nostra existència, també ens convida a preguntar-nos pel nostre paper en aquest món, pel valor que donem a totes i cadascuna de les coses, doncs així com la nostra vida ha estat un regal dels nostres pares i no pas una decisió nostra, –que sí que ho és com la vivim-, què fem amb aquest tresor que ens ha estat donat.

En aquest sentit, ens invita a conèixer la nostra història d´engendrament, a ser curiosos amb aquests petits girs i decisions que van fer que els nostres pares es coneguessin i ens engendressin, doncs el sol fet que una de les peces del trenca closques no encaixés, hagués pogut ser nefast per la nostra existència, senzillament hagués nascut una altra persona, nosaltres no. Així doncs, prenent consciència que la que tenim és l´única possibilitat d´existir, potser puguem valorar-la i gaudir-la molt més, és la nostra decisió.

Per tot això “La noia de les Taronges” està totalment en consonància amb la Carta de la Pau dirigida a l´ONU, perquè aquesta ens convida a ser realistes, a saber que: “si l´Història hagués estat diferent -millor o pitjor-, l´esdevenidor hagués estat un altre. S´haguessin produït al llarg dels temps altres trobades, altres enllaços; haguessin nascut unes altres persones, nosaltres no. Cap dels que avui tenim el tresor d´existir” (Punt IV). És precisament aquesta visió de la vida com un veritable TRESOR el que Gaarder ens ofereix en el seu llibre.

La Maternitat d´Elna

2010-11-26T00:48:00.000-08:00

Montellà, Assumpta. La Maternitat d´Elna. Labutxaca. 1º Edició. Barcelona. 2008.

Montse Sanz.
Barcelona.

L´autora d´aquest llibre, Assumpta Montellà, ens relata una història real, una aventura de dones i nens, de naixements, de vida. Entre 1939 i 1944, Elisabeth Eidenbenz, una jove mestra suïssa, va fundar la Maternitat d´Elna. Amb l´ajuda d´altres dones, van lluitar per la vida, per l´igualtat de gènere, per la no violència, per l´educació, la llibertat, la tolerància, la solidaritat.

A Elna, al Rosselló, població situada a la Catalunya del nord dels Pirineus, prop dels camps on els refugiats preveien trobar empara, es va produir l´història de centenars de mares que van poder sortir de manera provisional de camps de refugiats, per poder donar llum en aquesta Maternitat. Avui, aquests nens tenen entre 60 i 70 anys i son testimonis d´una època cruel, d´una guerra salvatge i despietada.

Van salvar la vida 597 nens, salvats de camps de refugiats. Aquesta és l´història d´aquest llibre, històries d´amor a l´infància, on va triomfar la vida per damunt de tot. Conèixer aquesta història ens fa descobrir un dels capítols més dramàtics, tendres i desconeguts de la nostra postguerra. Exiliats catalans i espanyols que malvivien en condicions penoses en els camps de refugiats republicans i que van tenir la sort de ser acollits a la Maternitat creada per Elisabeth Eidenbenz.

Moçambic: una pau per Àfrica

2010-10-27T01:28:00.000-07:00

Morozzo Della Rocca, Roberto. Mozambique, una paz para África. Icaria Editorial. Barcelona. 2003

Alfredo Fernández.
Periodista.

Aquest llibre relata amb una gran quantitat de detalls tot el procés històric viscut a Moçambic en els darrers anys, i que desemboca en l´acord de pau signat el 4 d´octubre de 1992 a Roma. La paciència, la paraula oportuna i una esperança encoratjadora dels mitjancers del diàleg, que tenien per objectiu no determinar qui tenia raó, sinó permetre el retorn a la pau, van fer possible que els líders dels sectors firmaren aquest acord que fou el punt d´inici d´una etapa de recuperació d´aquest poble africà.

Moçambic ha viscut en els últims anys un procés molt dur i difícil per aconseguir la pau que evidencia en la firma dels acords de Roma. Uns quants anys de llargues entrevistes, viatges, però sobre tot l´esperança de l´acord coronen la data del 4 d´octubre de 1992 com el punt d´arribada d´una etapa, però el de sortida d´una altra més important: l´etapa de la pau.

Les negociacions van durar 27 mesos. En vàries ocasions els mitjancers patien pel fracàs del procés, i la continuïtat de la guerra interna en el país. “En cap moment van forçar les parts perquè aconseguissin aquest resultat, ans al contrari, les van tranquil.litzar. Els van oferir consell i recolzament, van disminuir en la mesura del possible les rancúnies de la guerra i van assentar les bases polítiques, psicològiques i institucionals perquè les negociacions produïssin una pau no fràgil”, destaca l´autor.

Andrea Riccardi, fundador de la Comunitat de Sant Egidi, i una de les institucions que va protagonitzar aquests acords de pau a Moçambic va dir -en l´inici del diàleg entre les parts al 1990- que “ve al cap una expressió del gran Papa, Joan XXIII, que va ser també el seu mètode de treball: preocupem-nos en buscar el que uneix i no el que divideix”. I justament aquest lema fou el que va permetre entreveure un acord de pau.

Amb una gran quantitat de detalls i cites del procés que finalment aconsegueix l´acord de Roma, l´autor destaca a més primer l´angoixa i després l´alegria que va viure el poble de Moçambic en conèixer la notícia de la forma de l´acord. Un dels protagonistes de les negociacions reconeix que “la firma de la pau es una victòria de tot el poble de Moçambic, on no hi ha espai per a vencedors ni vençuts”.

Ningú discuteix l´importancia de la pau. Tots els sectors sabien que era l´unic camí que podien elegir, però que a més el poble del seu país, patint una greu crisi humana amb fam, pobresa, però sobre tot la guerra els exigia amb decisió.

Esperança, indispensable per la construcció de la Pau

2010-09-29T01:21:00.000-07:00

Henao Gaviria, Héctor Fabio. Caminar en la Esperanza. Editorial Kimpres Ltda. Bogotá. 2008.

Gloria Inés Rodríguez Gaitán.
Educadora.

En el marc del Centenari de la presència de la Conferència Episcopal de Colòmbia (CEC) i del compromís social de l’Església en la promoció humana en camps tan diversos com son el de l’educació, la cultura, la família, els mitjans de comunicació, la vida, la justícia, la pau, l’ecumenisme, etc., surt a la llum el llibre Caminar en la Esperanza, reconeixent una tasca permanent d’animació per a construir un país solidari, just i fratern.

El propòsit és orientar els esforços pel desenvolupament integral humà, sostenible i solidari a la llum de l’Evangeli, recolzant-se en els principis que ofereix la Doctrina Social de l’Església, de manera que cadascú ajudi a construir relacions fraternes, busqui la justícia i el respecte pels valors humans.

Al 1999 la Red Caritas Internationalis s’uneix a un estret treball amb el Secretariat Nacional de Pastoral Social (SNPS/ Caritas Colòmbia (CC), organismes internacionals de l’Església i d’altres, per aportar en les següents àrees: (1) La democràcia i la construcció de la pau. (2) El desenvolupament i la justícia social. (3) La crisi humanitària.

El diàleg amb la societat i amb els seus actors a diferents nivells, ha permès donar una veu d’esperança enmig de les dificultats i els conflictes que ha viscut el país en les diferents etapes de la seva història. Les reflexions de la CEC neixen de la pràctica del dia a dia i del contacte directe amb les comunitats que treballen, esperen, sofreixen i aporten al país des de la seva perspectiva de fe.

L’autor és Filòsof, Teòleg, Màster en Sociologia, Doctor en Ciències Socials i expert en Doctrina Social de l’Església. És fundador i director de la Fundació Institut per la Construcció de la Pau de l’Arxidiòcesi de Bogotà. Membre del grup de treball de DDHH en el Departament de Justícia i Solidaritat del CELAM i membre del grup d’Economia Solidaria; actualment és Director del SNPS/CC, del Secretariat Permanent de l’Episcopat Colombià. Ha liderat el procés de concertació entre la societat civil, el govern colombià i la comunitat internacional, per un pla de cooperació en la construcció de la pau.

Mons. Héctor Fabio Henao afirma: “Caminar en l’Esperança és afrontar l’història i la memòria dels que pateixen, per a construir solidàriament estructures i sistemes més humans i fraterns. Caminar en l’esperança és una nova visió de la responsabilitat i del desenvolupament. Al mateix temps és aprofundir en el compromís ètic amb la societat, en la voluntat permanent d’assumir la llibertat, la racionalitat i les potencialitats de cada ésser humà per emprendre la construcció d’un món que asseguri la dignitat de cada persona”. En aquest caminar li dona sentit el “Déu de l’Esperança”. En la trobada amb Déu es fan noves totes les coses i s’obre un vast horitzó a la construcció de la pau.

Postura que coincideix amb la Postdata de la Carta de la Pau: “És tasca dels governants centrar les seves mires al bé dels contemporanis, doncs ja existeixen i tenen dret a viure la vida amb dignitat humana (...) Si una nació, gràcies als seus polítics, va bé i va cap a millor, les relacions entre els seus ciutadans actuals transcorreran de manera suau i gratificant i aniran naixent uns fills que podran alegrar-se de que el país hagi anat progressant, doncs gràcies a això s’hauran donat les condicions precises per les trobades dels adults que van possibilitar l’existir d’aquests fills.
(...) Clar que aquests nous ciutadans hauran d’esforçar-se per millorar la situació quan siguin grans”.

¿Apostem cadascú a viure en Esperança pel bé dels presents, exercint la nostra corresponsabilitat i llibertat en la construcció diària d’aquesta tan desitjada pau?

Filosofía de los conflictos

2010-09-03T01:34:00.000-07:00

París Albert, Sonia. Filosofía de los conflictos. Icaria Editorial. Barcelona. 2009.

Alfredo Fernández. Periodista.
Carta de la Pau dirigida a l'ONU.

Tots els dies es publiquen notícies sobre conflictes en diferents parts del món. Alguns d’aquests ja ni tan sols ens sorprenen. Ens sembla normal, escoltar un determinat nombre de morts en un atemptat suïcida a Irak, Pakistan. Ens acostumem a pensar que hi ha països que no saben solucionar els inconvenients si no és amb violència. I no podem oblidar l’intervenció dels Estats Units a Irak, justificada de mil maneres pel seu govern a principis del 2003, i que avui reconeix el seu fracàs i s’apressa a abandonar parcialment la zona.

Però, ens preguntem si hi ha altres maneres de resoldre els problemes que no sigui a través de la violència?

Sònia París Albert, professora de l’Universitat Jaume I, és vice directora de la Càtedra Unesco de Filosofia per la pau. En el llibre “Filosofia dels conflictes” fa un recorregut teòric sobre el rol dels conflictes en la nostra societat, no solament aquells de caràcter bèl.lic sinó fins i tot els conflictes personals, però proposa una manera diferent de resoldre’ls, a través del que denomina “transformació pacífica”.

“L’objectiu de la transformació pacífica dels conflictes, és la reconciliació de les parts implicades per poder reconstruir les relacions humanes en la mesura que es pugui”, ens diu l’autora.

També repassa els mecanismes que busquen abordar els conflictes des d’una altre òptica allunyada de la violència. I a més assenyala que és fonamental educar a les noves generacions que no només es pot utilitzar la violència sinó que es disposa d’uns altres mitjans que permeten fer la pau.

Per això indica que cal implicar als joves en aquest procés i fer-los partícips de la seva educació. Cal que hi hagi un treball conjunt entre el que fa la funció d’educador i qui la fa d’educant amb la finalitat d’analitzar altres maneres d’actuació pacífica, de revisar conflictes inter personals, armats, terrorismes i de cercar formes per la seva transformació amb mitjans pacífics.

El llibre acaba amb una sèrie d’exercicis o propostes per la posada en pràctica de la transformació pacífica dels conflictes que pot ésser utilitzada pels docents a classe.

Pedagogia de la reconciliació

2010-07-01T00:13:00.000-07:00

Oianguren Idígoras, María; Soliño Queiruga, Karmele. Experiencias pedagógicas en torno a la memoria de las víctimas del terrorismo y las dictaduras. Bilbao. Bakeaz. 2010

Francesc Torralba Roselló. Catedràtic de Filosofia.
Director dels Instituts de la Pau de la Universitas Albertiana.

Gernika Gogoratuz és un Centre de Recerca per la Pau creat per decisió unànime del Parlament Basc l'abril de 1987, coincidint amb el mig segle de l'aniversari del Bombardeig de Gernika. Experiencias pedagógicas en torno a la memoria de las víctimas del terrorismo y las dictaduras és el títol del darrer llibre editat per l'esmentat centre. És el resultat d'un conjunt d'investigacions de caràcter pràctic que han coordinat Maria Oianguren Idigoras i Karmele Solí Queiruga. Inclou set estudis, precedits per un interessant pròleg de Xabier Etxebarria, Catedràtic d'Ètica de la Universitat de Deusto.

Entre els treballs recopilats en aquest llibre, destaco especialment dos, el de Karmele Solí, titulat Recursos educatius al voltant del tractament pedagògic de les víctimes i el de Kjetil Grødum, Els valors instrumentals de relatar històries sobre un passat conflictiu.

El llibre se situa més enllà del debat polític i electoralista i s'hi fa una sòlida i serena reflexió al voltant dels fonaments pedagògics que han d'orientar una pau futura al País Basc. S'analitza la manera de relatar la història i els perills que té la instrumentalització de la narració del passat. Es plantegen experiències summament interessants, com la presència de les víctimes del terrorisme a les aules i s'aprofundeix en la categoria del testimoni i del relat personal. En el text no es titubeja respecte a l'actitud davant la violència. Es parteix de la deslegitimació de tota forma de violència i s'aposta, decididament, per la pau i per la resolució no violenta dels conflictes.

Em sento especialment vinculat a la filosofia de fons que nodreix aquesta reflexió, ja que la pau futura depèn, en part, de la correcta administració de la memòria col·lectiva i de la superació dels ressentiments absurds que procedeixen del passat, idees aquestes que estan bellament expressades a la Carta de la Pau dirigida a l'ONU.

Destaco algunes idees expressades al llarg d'aquest petit però suggerent llibre. La memòria, s'afirma en ell, no és només una exigència ètica, sinó la condició de possibilitat de la reconciliació. No es construeix la història futura fent creu i ratlla. Les víctimes del terrorisme no han de ser mai oblidades, perquè del seu record depenen la justícia reparadora i el reconeixement que se'ls deuen.

La manera en què les societats tracten de superar les brutals memòries i històries del passat és indispensable per avançar d'un període de conflicte violent o d'opressió cap a la pau, a la democràcia, l'Estat de dret i al respecte pels drets individuals i col·lectius. La nostra identitat col·lectiva no es forja en el buit, ni és el resultat casual d'un conjunt de peripècies històriques. Més aviat és el resultat de moltes històries, on les nostres experiències, pensaments, sentits i actituds adquireixen valor en formar part de les narratives. Com diu Kjetil Grødum, "les construccions narratives creen, mantenen, interrompen o transformen valors, tradicions i nosaltres canviem, adoptem, interrompem, formulem i reptem a les narratives que utilitzem per donar sentit a les nostres vides en relació amb narratives i històries majors o menors que trobem en el nostre camí "(p. 85).

En efecte, el relat del passat afecta el present i configura el futur col·lectiu, d'aquí la rellevància que té pensar a fons com es narren el que va passar, qui el narra i per què ho fa.

En definitiva, va celebrar la publicació d'aquest petit llibre que mereix tota l'atenció i que hauria de ser llegit en cursos de cultura de pau i en les organitzacions que tenen la pau com el seu horitzó de sentit.

La por als bàrbars

2010-06-30T09:38:00.000-07:00

Todorov, Tzvetan. El miedo a los bárbaros. Barcelona. Galaxia Gutemberg S.A. 2008.

Francesc Torralba Roselló. Catedràtic de Filosofia de la URL.
Director dels Instituts de la Pau de la Universitas Albertiana.

Un dels llibres més interessants d'analitzar per comprendre la inestabilitat política del planeta en el nostre temps és l'assaig de Tzvetan Todorov (Sofia, 1939), La por als bàrbars (2008). Hi desenvolupa una suggerent exposició de les dues principals emocions que mouen el món social, polític i econòmic: la por i el ressentiment. Segons aquest pensador, els països que configuren el mapa polític poden separar en dos grans grups: els que tenen por i els que experimenten ressentiment.

La por, que Zygmunt Baumann analitza amb cura en "Miedo líquido", és una passió que limita la llibertat i la veracitat. Els països més desenvolupats del món senten por sota diferents formes: la por a un atemptat terrorista, la por al futur, la por als fluxos migratoris, la por al canvi energètic, la por a la catàstrofe ecològica, la por a la inestabilitat de els mercats. Els països en vies de desenvolupament pateixen ressentiment contra els països rics, una mena de rancor que té el seu origen en el colonialisme, en l'explotació i en l'esclavitud. En comparar la qualitat de vida d'un àmbit i un altre, se sent dolor i rancúnia. La por fa aixecar muralles i filats, controls policials i polítiques d'immigració molt severes. El ressentiment intoxica la vida espiritual dels pobles i es manifesta en l'agressivitat, en la violència i, en el pitjor dels casos, en la voluntat de matar.

L'ésser humà, mogut per la pulsió elemental i primària de la por, és capaç de qualsevol atrocitat, d'esdevenir un bàrbar, de mentir i fins de segregar l'altre. L'ésser humà, impulsat pel ressentiment, és hàbil per a causar grans patiments i de canalitzar aquesta passió a través dels mecanismes tecnològics. La civilització exigeix el domini de les emocions, l'autocontrol, la justícia i el reconeixement de drets en igualtat de condicions. Al cor del terrorisme batega un ressentiment contra el món occidental i les seves formes de colonització. A Occident es tendeix a identificar l'estranger amb el bàrbar, sense considerar que el bàrbar no ve determinat pel color de la pell ni per la llengua, sinó per la seva incapacitat de reconèixer dignitat als que no són com ell.

La construcció de la pau és una tasca àrdua i difícil. Un dels obstacles fonamentals en aquesta tasca és, com s'indica a la Carta de la Pau dirigida a l'ONU, el ressentiment, però, també s'ha d'identificar, com a barrera, la por, ja que la por genera desconfiança i suspicàcia i fa impossible reconèixer l'altre com a germà en l'existència, nega aquella fraternitat existencial que és el fonament més sòlid i més universal de la pau.

Aquest llibre de Todorov és una lúcida contribució per a entendre la gravetat del moment actual. Ens recorda que un ésser humà pot perdre els drets que la societat li confereix si infringeix les seves normes, però mai no pot perdre la dignitat inherent. Aquest suggerent text ens obliga a pensar si la por als bàrbars no és un temor més ancestral i atàvic: la por al costat fosc de l'ésser humà, a l'esfera nocturna del seu ésser.

La memòria: Un remei contra el mal?

2010-06-30T09:35:00.000-07:00

Todorov, Tzvetan. La Memoria, un remedio contra el mal. Barcelona. Arcadia. 2009.

Alfredo Fernández. Periodista.
Carta de la Pau dirigida a l'ONU.

Tzvetan Todorov, historiador i filòsof búlgar contemporani, assenyala en aquest llibre que "la memòria del passat serà estèril si ens servim d'ella per aixecar un mur infranquejable entre el mal i nosaltres". I afegeix una cosa molt interessant. "A la vida quotidiana també oblidem fàcilment el mal que infringim, mentre que conservem molt temps en la memòria el que patim". (P36)

Aquí llavors podríem preguntar-nos: què podem fer nosaltres per posar remei als mals que han ocorregut en el passat? Poc, per no dir, res. "Però podem, en canvi, actuar sobre els criminals, sobre els del passat, perquè no ho repeteixin, i també sobre els del futur",-diu Todorov. (P37). I afegeix que el reconeixement públic del patiment viscut per antigues víctimes pot ajudar a calmar el dolor, encara que no pugui reviure als morts. (P22-23).

La Carta de la Pau en el seu punt VIIIè diu que "els representants actuals de les institucions que han perdurat en la Història, no són responsables del que va passar en el passat, ja que ells no existien. No obstant això, per afavorir la pau, aquests representants han de lamentar públicament, quan sigui prudent, els mals i injustícies que es van cometre per part d'aquestes institucions al llarg de la Història. Així mateix, han de rescabalar en el possible, institucionalment, els danys ocasionats ".

En un altre fragment del llibre Todorov cita, com a exemple, la situació viscuda a Sud-àfrica, i com la Comissió de la Veritat i la Reconciliació que va presidir el bisbe anglicà Desmond Tutu, va treballar sobre la memòria col.lectiva. La idea principal d'aquesta comissió assenyalava que els responsables de les violacions dels drets humans a Sud-àfrica haurien anar públicament a confessar els seus delictes, mentre que les víctimes rebrien reparacions de l'Estat si es comprovaven els seus testimonis. D'aquesta manera s'aconseguia l'establiment de la veritat i l'obertura a un segon objectiu: el perdó d'uns cap a altres i la reconciliació de la població, on l'Estat, una minoria blanca accepta la seva culpabilitat en el passat, i la majoria negra o de color tracta de superar el seu ressentiment.   

Això és fàcil? És clar que no. L'exposat en el llibre és un exemple que van aplaudir molts països del món, però ningú sembla disposat a imitar el seu exemple. Estem nosaltres avui, disposats a rescabalar els altres pels nostres errors? De quina manera podem fer-ho?