Oianguren Idígoras, María; Soliño Queiruga, Karmele. Experiencias pedagógicas en torno a la memoria de las víctimas del terrorismo y las dictaduras. Bilbao. Bakeaz. 2010
Francesc Torralba Roselló. Catedràtic de Filosofia.
Director dels Instituts de la Pau de la Universitas Albertiana.
Entre els treballs recopilats en aquest llibre, destaco especialment dos, el de Karmele Solí, titulat Recursos educatius al voltant del tractament pedagògic de les víctimes i el de Kjetil Grødum, Els valors instrumentals de relatar històries sobre un passat conflictiu.
El llibre se situa més enllà del debat polític i electoralista i s'hi fa una sòlida i serena reflexió al voltant dels fonaments pedagògics que han d'orientar una pau futura al País Basc. S'analitza la manera de relatar la història i els perills que té la instrumentalització de la narració del passat. Es plantegen experiències summament interessants, com la presència de les víctimes del terrorisme a les aules i s'aprofundeix en la categoria del testimoni i del relat personal. En el text no es titubeja respecte a l'actitud davant la violència. Es parteix de la deslegitimació de tota forma de violència i s'aposta, decididament, per la pau i per la resolució no violenta dels conflictes.
Em sento especialment vinculat a la filosofia de fons que nodreix aquesta reflexió, ja que la pau futura depèn, en part, de la correcta administració de la memòria col·lectiva i de la superació dels ressentiments absurds que procedeixen del passat, idees aquestes que estan bellament expressades a la Carta de la Pau dirigida a l'ONU.
Destaco algunes idees expressades al llarg d'aquest petit però suggerent llibre. La memòria, s'afirma en ell, no és només una exigència ètica, sinó la condició de possibilitat de la reconciliació. No es construeix la història futura fent creu i ratlla. Les víctimes del terrorisme no han de ser mai oblidades, perquè del seu record depenen la justícia reparadora i el reconeixement que se'ls deuen.
La manera en què les societats tracten de superar les brutals memòries i històries del passat és indispensable per avançar d'un període de conflicte violent o d'opressió cap a la pau, a la democràcia, l'Estat de dret i al respecte pels drets individuals i col·lectius. La nostra identitat col·lectiva no es forja en el buit, ni és el resultat casual d'un conjunt de peripècies històriques. Més aviat és el resultat de moltes històries, on les nostres experiències, pensaments, sentits i actituds adquireixen valor en formar part de les narratives. Com diu Kjetil Grødum, "les construccions narratives creen, mantenen, interrompen o transformen valors, tradicions i nosaltres canviem, adoptem, interrompem, formulem i reptem a les narratives que utilitzem per donar sentit a les nostres vides en relació amb narratives i històries majors o menors que trobem en el nostre camí "(p. 85).
En efecte, el relat del passat afecta el present i configura el futur col·lectiu, d'aquí la rellevància que té pensar a fons com es narren el que va passar, qui el narra i per què ho fa.
En definitiva, va celebrar la publicació d'aquest petit llibre que mereix tota l'atenció i que hauria de ser llegit en cursos de cultura de pau i en les organitzacions que tenen la pau com el seu horitzó de sentit.
