La memòria: Un remei contra el mal?

Todorov, Tzvetan. La Memoria, un remedio contra el mal. Barcelona. Arcadia. 2009. 

Alfredo Fernández. Periodista.
Carta de la Pau dirigida a l'ONU.

Tzvetan Todorov, historiador i filòsof búlgar contemporani, assenyala en aquest llibre que "la memòria del passat serà estèril si ens servim d'ella per aixecar un mur infranquejable entre el mal i nosaltres". I afegeix una cosa molt interessant. "A la vida quotidiana també oblidem fàcilment el mal que infringim, mentre que conservem molt temps en la memòria el que patim". (P36)

Aquí llavors podríem preguntar-nos: què podem fer nosaltres per posar remei als mals que han ocorregut en el passat? Poc, per no dir, res. "Però podem, en canvi, actuar sobre els criminals, sobre els del passat, perquè no ho repeteixin, i també sobre els del futur",-diu Todorov. (P37). I afegeix que el reconeixement públic del patiment viscut per antigues víctimes pot ajudar a calmar el dolor, encara que no pugui reviure als morts. (P22-23).

La Carta de la Pau en el seu punt VIIIè diu que "els representants actuals de les institucions que han perdurat en la Història, no són responsables del que va passar en el passat, ja que ells no existien. No obstant això, per afavorir la pau, aquests representants han de lamentar públicament, quan sigui prudent, els mals i injustícies que es van cometre per part d'aquestes institucions al llarg de la Història. Així mateix, han de rescabalar en el possible, institucionalment, els danys ocasionats ".

En un altre fragment del llibre Todorov cita, com a exemple, la situació viscuda a Sud-àfrica, i com la Comissió de la Veritat i la Reconciliació que va presidir el bisbe anglicà Desmond Tutu, va treballar sobre la memòria col.lectiva. La idea principal d'aquesta comissió assenyalava que els responsables de les violacions dels drets humans a Sud-àfrica haurien anar públicament a confessar els seus delictes, mentre que les víctimes rebrien reparacions de l'Estat si es comprovaven els seus testimonis. D'aquesta manera s'aconseguia l'establiment de la veritat i l'obertura a un segon objectiu: el perdó d'uns cap a altres i la reconciliació de la població, on l'Estat, una minoria blanca accepta la seva culpabilitat en el passat, i la majoria negra o de color tracta de superar el seu ressentiment. 



Això és fàcil? És clar que no. L'exposat en el llibre és un exemple que van aplaudir molts països del món, però ningú sembla disposat a imitar el seu exemple. Estem nosaltres avui, disposats a rescabalar els altres pels nostres errors? De quina manera podem fer-ho?