La por als bàrbars

Todorov, Tzvetan. El miedo a los bárbaros. Barcelona. Galaxia Gutemberg S.A. 2008. 

Francesc Torralba Roselló. Catedràtic de Filosofia de la URL.
Director dels Instituts de la Pau de la Universitas Albertiana.

Un dels llibres més interessants d'analitzar per comprendre la inestabilitat política del planeta en el nostre temps és l'assaig de Tzvetan Todorov (Sofia, 1939), La por als bàrbars (2008). Hi desenvolupa una suggerent exposició de les dues principals emocions que mouen el món social, polític i econòmic: la por i el ressentiment. Segons aquest pensador, els països que configuren el mapa polític poden separar en dos grans grups: els que tenen por i els que experimenten ressentiment.

La por, que Zygmunt Baumann analitza amb cura en "Miedo líquido", és una passió que limita la llibertat i la veracitat. Els països més desenvolupats del món senten por sota diferents formes: la por a un atemptat terrorista, la por al futur, la por als fluxos migratoris, la por al canvi energètic, la por a la catàstrofe ecològica, la por a la inestabilitat de els mercats. Els països en vies de desenvolupament pateixen ressentiment contra els països rics, una mena de rancor que té el seu origen en el colonialisme, en l'explotació i en l'esclavitud. En comparar la qualitat de vida d'un àmbit i un altre, se sent dolor i rancúnia. La por fa aixecar muralles i filats, controls policials i polítiques d'immigració molt severes. El ressentiment intoxica la vida espiritual dels pobles i es manifesta en l'agressivitat, en la violència i, en el pitjor dels casos, en la voluntat de matar.

L'ésser humà, mogut per la pulsió elemental i primària de la por, és capaç de qualsevol atrocitat, d'esdevenir un bàrbar, de mentir i fins de segregar l'altre. L'ésser humà, impulsat pel ressentiment, és hàbil per a causar grans patiments i de canalitzar aquesta passió a través dels mecanismes tecnològics. La civilització exigeix el domini de les emocions, l'autocontrol, la justícia i el reconeixement de drets en igualtat de condicions. Al cor del terrorisme batega un ressentiment contra el món occidental i les seves formes de colonització. A Occident es tendeix a identificar l'estranger amb el bàrbar, sense considerar que el bàrbar no ve determinat pel color de la pell ni per la llengua, sinó per la seva incapacitat de reconèixer dignitat als que no són com ell.

La construcció de la pau és una tasca àrdua i difícil. Un dels obstacles fonamentals en aquesta tasca és, com s'indica a la Carta de la Pau dirigida a l'ONU, el ressentiment, però, també s'ha d'identificar, com a barrera, la por, ja que la por genera desconfiança i suspicàcia i fa impossible reconèixer l'altre com a germà en l'existència, nega aquella fraternitat existencial que és el fonament més sòlid i més universal de la pau.

Aquest llibre de Todorov és una lúcida contribució per a entendre la gravetat del moment actual. Ens recorda que un ésser humà pot perdre els drets que la societat li confereix si infringeix les seves normes, però mai no pot perdre la dignitat inherent. Aquest suggerent text ens obliga a pensar si la por als bàrbars no és un temor més ancestral i atàvic: la por al costat fosc de l'ésser humà, a l'esfera nocturna del seu ésser.

La memòria: Un remei contra el mal?

Todorov, Tzvetan. La Memoria, un remedio contra el mal. Barcelona. Arcadia. 2009. 

Alfredo Fernández. Periodista.
Carta de la Pau dirigida a l'ONU.

Tzvetan Todorov, historiador i filòsof búlgar contemporani, assenyala en aquest llibre que "la memòria del passat serà estèril si ens servim d'ella per aixecar un mur infranquejable entre el mal i nosaltres". I afegeix una cosa molt interessant. "A la vida quotidiana també oblidem fàcilment el mal que infringim, mentre que conservem molt temps en la memòria el que patim". (P36)

Aquí llavors podríem preguntar-nos: què podem fer nosaltres per posar remei als mals que han ocorregut en el passat? Poc, per no dir, res. "Però podem, en canvi, actuar sobre els criminals, sobre els del passat, perquè no ho repeteixin, i també sobre els del futur",-diu Todorov. (P37). I afegeix que el reconeixement públic del patiment viscut per antigues víctimes pot ajudar a calmar el dolor, encara que no pugui reviure als morts. (P22-23).

La Carta de la Pau en el seu punt VIIIè diu que "els representants actuals de les institucions que han perdurat en la Història, no són responsables del que va passar en el passat, ja que ells no existien. No obstant això, per afavorir la pau, aquests representants han de lamentar públicament, quan sigui prudent, els mals i injustícies que es van cometre per part d'aquestes institucions al llarg de la Història. Així mateix, han de rescabalar en el possible, institucionalment, els danys ocasionats ".

En un altre fragment del llibre Todorov cita, com a exemple, la situació viscuda a Sud-àfrica, i com la Comissió de la Veritat i la Reconciliació que va presidir el bisbe anglicà Desmond Tutu, va treballar sobre la memòria col.lectiva. La idea principal d'aquesta comissió assenyalava que els responsables de les violacions dels drets humans a Sud-àfrica haurien anar públicament a confessar els seus delictes, mentre que les víctimes rebrien reparacions de l'Estat si es comprovaven els seus testimonis. D'aquesta manera s'aconseguia l'establiment de la veritat i l'obertura a un segon objectiu: el perdó d'uns cap a altres i la reconciliació de la població, on l'Estat, una minoria blanca accepta la seva culpabilitat en el passat, i la majoria negra o de color tracta de superar el seu ressentiment. 



Això és fàcil? És clar que no. L'exposat en el llibre és un exemple que van aplaudir molts països del món, però ningú sembla disposat a imitar el seu exemple. Estem nosaltres avui, disposats a rescabalar els altres pels nostres errors? De quina manera podem fer-ho?