La noia de les taronges

Gaarder, Jostein. La noia de les taronges. Ed. Empúries. Barcelona. 2003.

Amalia Valderrama C.  
Barcelona. 

Aquest relat senzill i commovedor que ens presenta l´escriptor noruec Jostein Gaarder, ens porta a reflexionar sobre les vicissituds de l´existència. A través d´una emotiva carta que un pare escriu al seu fill, l´escriptor ens convida a fer-nos preguntes fonamentals sobre la vida, sobre la nostra efímera existència dins de l´univers, fent-nos pensar, així, una i altre vegada que l´estar avui aquí, és certament una loteria. Tal i com ens far veure en alguna de les seves pàgines: AVUI SOM PERÒ PODRÍEM NO SER, NO HAVER ESTAT, així de simple, i això també significa que un dia qualsevol desapareixerem per tota l´eternitat.

I així com ens dur a ser conscients de la contingència que està a la base de la nostra existència, també ens convida a preguntar-nos pel nostre paper en aquest món, pel valor que donem a totes i cadascuna de les coses, doncs així com la nostra vida ha estat un regal dels nostres pares i no pas una decisió nostra, –que sí que ho és com la vivim-, què fem amb aquest tresor que ens ha estat donat.

En aquest sentit, ens invita a conèixer la nostra història d´engendrament, a ser curiosos amb aquests petits girs i decisions que van fer que els nostres pares es coneguessin i ens engendressin, doncs el sol fet que una de les peces del trenca closques no encaixés, hagués pogut ser nefast per la nostra existència, senzillament hagués nascut una altra persona, nosaltres no. Així doncs, prenent consciència que la que tenim és l´única possibilitat d´existir, potser puguem valorar-la i gaudir-la molt més, és la nostra decisió.

Per tot això “La noia de les Taronges” està totalment en consonància amb la Carta de la Pau dirigida a l´ONU, perquè aquesta ens convida a ser realistes, a saber que: “si l´Història hagués estat diferent -millor o pitjor-, l´esdevenidor hagués estat un altre. S´haguessin produït al llarg dels temps altres trobades, altres enllaços; haguessin nascut unes altres persones, nosaltres no. Cap dels que avui tenim el tresor d´existir” (Punt IV). És precisament aquesta visió de la vida com un veritable TRESOR el que Gaarder ens ofereix en el seu llibre.

La Maternitat d´Elna

Montellà, Assumpta. La Maternitat d´Elna. Labutxaca. 1º Edició. Barcelona. 2008.

Montse Sanz. 
Barcelona.  

L´autora d´aquest llibre, Assumpta Montellà, ens relata una història real, una aventura de dones i nens, de naixements, de vida. Entre 1939 i 1944, Elisabeth Eidenbenz, una jove mestra suïssa, va fundar la Maternitat d´Elna. Amb l´ajuda d´altres dones, van lluitar per la vida, per l´igualtat de gènere, per la no violència, per l´educació, la llibertat, la tolerància, la solidaritat.

A Elna, al Rosselló, població situada a la Catalunya del nord dels Pirineus, prop dels camps on els refugiats preveien trobar empara, es va produir l´història de centenars de mares que van poder sortir de manera provisional de camps de refugiats, per poder donar llum en aquesta Maternitat. Avui, aquests nens tenen entre 60 i 70 anys i son testimonis d´una època cruel, d´una guerra salvatge i despietada.

Van salvar la vida 597 nens, salvats de camps de refugiats. Aquesta és l´història d´aquest llibre, històries d´amor a l´infància, on va triomfar la vida per damunt de tot. Conèixer aquesta història ens fa descobrir un dels capítols més dramàtics, tendres i desconeguts de la nostra postguerra. Exiliats catalans i espanyols que malvivien en condicions penoses en els camps de refugiats republicans i que van tenir la sort de ser acollits a la Maternitat creada per Elisabeth Eidenbenz.

Moçambic: una pau per Àfrica

Morozzo Della Rocca, Roberto. Mozambique, una paz para África. Icaria Editorial. Barcelona. 2003

Alfredo Fernández.
Periodista. 

Aquest llibre relata amb una gran quantitat de detalls tot el procés històric viscut a Moçambic en els darrers anys, i que desemboca en l´acord de pau signat el 4 d´octubre de 1992 a Roma. La paciència, la paraula oportuna i una esperança encoratjadora dels mitjancers del diàleg, que tenien per objectiu no determinar qui tenia raó, sinó permetre el retorn a la pau, van fer possible que els líders dels sectors firmaren aquest acord que fou el punt d´inici d´una etapa de recuperació d´aquest poble africà.

Moçambic ha viscut en els últims anys un procés molt dur i difícil per aconseguir la pau que evidencia en la firma dels acords de Roma. Uns quants anys de llargues entrevistes, viatges, però sobre tot l´esperança de l´acord coronen la data del 4 d´octubre de 1992 com el punt d´arribada d´una etapa, però el de sortida d´una altra més important: l´etapa de la pau.

Les negociacions van durar 27 mesos. En vàries ocasions els mitjancers patien pel fracàs del procés, i la continuïtat de la guerra interna en el país. “En cap moment van forçar les parts perquè aconseguissin aquest resultat, ans al contrari, les van tranquil.litzar. Els van oferir consell i recolzament, van disminuir en la mesura del possible les rancúnies  de la guerra i van assentar les bases polítiques, psicològiques i institucionals perquè les negociacions produïssin una pau no fràgil”, destaca l´autor.

Andrea Riccardi, fundador de la Comunitat de Sant Egidi, i una de les institucions que va protagonitzar aquests acords de pau a Moçambic va dir -en l´inici del diàleg entre les parts al 1990- que “ve al cap una expressió del gran Papa, Joan XXIII, que va ser també el seu mètode de treball: preocupem-nos en buscar el que uneix i no el que divideix”. I justament aquest lema fou el que va permetre entreveure un acord de pau.

Amb una gran quantitat de detalls i cites del procés que finalment aconsegueix l´acord de Roma, l´autor destaca a més primer l´angoixa i després l´alegria que va viure el poble de Moçambic en conèixer la notícia de la forma de l´acord. Un dels protagonistes de les negociacions reconeix que “la firma de la pau es una victòria de tot el poble de Moçambic, on no hi ha espai per a vencedors ni vençuts”.

Ningú discuteix l´importancia de la pau. Tots els sectors sabien que era l´unic camí que podien elegir, però que a més el poble del seu país, patint una greu crisi humana amb fam, pobresa, però sobre tot la guerra els exigia amb decisió.

Esperança, indispensable per la construcció de la Pau

Henao Gaviria, Héctor Fabio. Caminar en la Esperanza. Editorial Kimpres Ltda. Bogotá. 2008.

Gloria Inés Rodríguez Gaitán. 
Educadora. 

En el marc del Centenari de la presència de la Conferència Episcopal de Colòmbia (CEC) i del compromís social de l’Església en la promoció humana en camps tan diversos com son el de l’educació, la cultura, la família, els mitjans de comunicació, la vida, la justícia, la pau, l’ecumenisme, etc., surt a la llum el llibre Caminar en la Esperanza, reconeixent una tasca permanent d’animació per a construir un país solidari, just i fratern.

El propòsit és orientar els esforços pel desenvolupament integral humà, sostenible i solidari a la llum de l’Evangeli, recolzant-se en els principis que ofereix la Doctrina Social de l’Església, de manera que cadascú ajudi a construir relacions fraternes, busqui la justícia i el respecte pels valors humans.

Al 1999 la Red Caritas Internationalis s’uneix a un estret treball amb el Secretariat Nacional de Pastoral Social (SNPS/ Caritas Colòmbia (CC), organismes internacionals de l’Església i d’altres, per aportar en les següents àrees: (1) La democràcia i la construcció de la pau. (2) El desenvolupament i la justícia social. (3) La crisi humanitària.

El diàleg amb la societat i amb els seus actors a diferents nivells, ha permès donar una veu d’esperança enmig de les dificultats i els conflictes que ha viscut el país en les diferents etapes de la seva història. Les reflexions de la CEC neixen de la pràctica del dia a dia i del contacte directe amb les comunitats que treballen, esperen, sofreixen i aporten al país des de la seva perspectiva de fe.

L’autor és Filòsof, Teòleg, Màster en Sociologia, Doctor en Ciències Socials i expert en Doctrina Social de l’Església. És fundador i director de la Fundació Institut per la Construcció de la Pau de l’Arxidiòcesi de Bogotà. Membre del grup de treball de DDHH en el Departament de Justícia i Solidaritat del CELAM i membre del grup d’Economia Solidaria; actualment és Director del SNPS/CC, del Secretariat Permanent de l’Episcopat Colombià. Ha liderat el procés de concertació entre la societat civil, el govern colombià i la comunitat internacional, per un pla de cooperació en la construcció de la pau.

Mons. Héctor Fabio Henao afirma: “Caminar en l’Esperança és afrontar l’història i la memòria dels que pateixen, per a construir solidàriament estructures i sistemes més humans i fraterns. Caminar en l’esperança és una nova visió de la responsabilitat i del desenvolupament. Al mateix temps és aprofundir en el compromís ètic amb la societat, en la voluntat permanent d’assumir la llibertat, la racionalitat i les potencialitats de cada ésser humà per emprendre la construcció d’un món que asseguri la dignitat de cada persona”. En aquest caminar li dona sentit el “Déu de l’Esperança”. En la trobada amb Déu es fan noves totes les coses i s’obre un vast horitzó a la construcció de la pau.

Postura que coincideix amb la Postdata de la Carta de la Pau: “És tasca dels governants centrar les seves mires al bé dels contemporanis, doncs ja existeixen i tenen dret a viure la vida amb dignitat humana (...) Si una nació, gràcies als seus polítics, va bé i va cap a millor, les relacions entre els seus ciutadans actuals transcorreran de manera suau i gratificant i aniran naixent uns fills que podran alegrar-se de que el país hagi anat progressant, doncs gràcies a això s’hauran donat les condicions precises per les trobades dels adults que van possibilitar l’existir d’aquests fills.
(...) Clar que aquests nous ciutadans hauran d’esforçar-se per millorar la situació quan siguin grans”.

¿Apostem cadascú a viure en Esperança pel bé dels presents, exercint la nostra corresponsabilitat i llibertat en la construcció diària d’aquesta tan desitjada pau? 

Filosofía de los conflictos

París Albert, Sonia. Filosofía de los conflictos. Icaria Editorial. Barcelona. 2009.

Alfredo Fernández. Periodista.
Carta de la Pau dirigida a l'ONU.

Tots els dies es publiquen notícies sobre conflictes en diferents parts del món. Alguns d’aquests ja ni tan sols ens sorprenen. Ens sembla normal, escoltar un determinat nombre de morts en un atemptat suïcida a Irak, Pakistan. Ens acostumem a pensar que hi ha països que no saben solucionar els inconvenients si no és amb violència. I no podem oblidar l’intervenció dels Estats Units a Irak, justificada de mil maneres pel seu govern a principis del 2003, i que avui reconeix el seu fracàs i s’apressa a abandonar parcialment la zona.

Però, ens preguntem si hi ha altres maneres de resoldre els problemes que no sigui a través de la violència?

Sònia París Albert, professora de l’Universitat Jaume I, és vice directora de la Càtedra Unesco de Filosofia per la pau. En el llibre “Filosofia dels conflictes” fa un recorregut teòric sobre el rol dels conflictes en la nostra societat, no solament aquells de caràcter bèl.lic sinó fins i tot els conflictes personals, però proposa una manera diferent de resoldre’ls, a través del que denomina “transformació pacífica”.

“L’objectiu de la transformació pacífica dels conflictes, és la reconciliació de les parts implicades per poder reconstruir les relacions humanes en la mesura que es pugui”, ens diu l’autora.

També repassa els mecanismes que busquen abordar els conflictes des d’una altre òptica allunyada de la violència. I a més assenyala que és fonamental educar a les noves generacions que no només es pot utilitzar la violència sinó que es disposa d’uns altres mitjans que permeten fer la pau.

Per això indica que cal implicar als joves en aquest procés i fer-los partícips de la seva educació. Cal que hi hagi un treball conjunt entre el que fa la funció d’educador i qui la fa d’educant amb la finalitat d’analitzar altres maneres d’actuació pacífica, de revisar conflictes inter personals, armats, terrorismes i de cercar formes per la seva transformació amb mitjans pacífics.

El llibre acaba amb una sèrie d’exercicis o propostes per la posada en pràctica de la transformació pacífica dels conflictes que pot ésser utilitzada pels docents a classe.

Pedagogia de la reconciliació

Oianguren Idígoras, María; Soliño Queiruga, Karmele. Experiencias pedagógicas en torno a la memoria de las víctimas del terrorismo y las dictaduras. Bilbao. Bakeaz. 2010

Francesc Torralba Roselló. Catedràtic de Filosofia.
Director dels Instituts de la Pau de la Universitas Albertiana.

Gernika Gogoratuz és un Centre de Recerca per la Pau creat per decisió unànime del Parlament Basc l'abril de 1987, coincidint amb el mig segle de l'aniversari del Bombardeig de Gernika. Experiencias pedagógicas en torno a la memoria de las víctimas del terrorismo y las dictaduras és el títol del darrer llibre editat per l'esmentat centre. És el resultat d'un conjunt d'investigacions de caràcter pràctic que han coordinat Maria Oianguren Idigoras i Karmele Solí Queiruga. Inclou set estudis, precedits per un interessant pròleg de Xabier Etxebarria, Catedràtic d'Ètica de la Universitat de Deusto.

Entre els treballs recopilats en aquest llibre, destaco especialment dos, el de Karmele Solí, titulat Recursos educatius al voltant del tractament pedagògic de les víctimes i el de Kjetil Grødum, Els valors instrumentals de relatar històries sobre un passat conflictiu.

El llibre se situa més enllà del debat polític i electoralista i s'hi fa una sòlida i serena reflexió al voltant dels fonaments pedagògics que han d'orientar una pau futura al País Basc. S'analitza la manera de relatar la història i els perills que té la instrumentalització de la narració del passat. Es plantegen experiències summament interessants, com la presència de les víctimes del terrorisme a les aules i s'aprofundeix en la categoria del testimoni i del relat personal. En el text no es titubeja respecte a l'actitud davant la violència. Es parteix de la deslegitimació de tota forma de violència i s'aposta, decididament, per la pau i per la resolució no violenta dels conflictes.

Em sento especialment vinculat a la filosofia de fons que nodreix aquesta reflexió, ja que la pau futura depèn, en part, de la correcta administració de la memòria col·lectiva i de la superació dels ressentiments absurds que procedeixen del passat, idees aquestes que estan bellament expressades a la Carta de la Pau dirigida a l'ONU.

Destaco algunes idees expressades al llarg d'aquest petit però suggerent llibre. La memòria, s'afirma en ell, no és només una exigència ètica, sinó la condició de possibilitat de la reconciliació. No es construeix la història futura fent creu i ratlla. Les víctimes del terrorisme no han de ser mai oblidades, perquè del seu record depenen la justícia reparadora i el reconeixement que se'ls deuen.

La manera en què les societats tracten de superar les brutals memòries i històries del passat és indispensable per avançar d'un període de conflicte violent o d'opressió cap a la pau, a la democràcia, l'Estat de dret i al respecte pels drets individuals i col·lectius. La nostra identitat col·lectiva no es forja en el buit, ni és el resultat casual d'un conjunt de peripècies històriques. Més aviat és el resultat de moltes històries, on les nostres experiències, pensaments, sentits i actituds adquireixen valor en formar part de les narratives. Com diu Kjetil Grødum, "les construccions narratives creen, mantenen, interrompen o transformen valors, tradicions i nosaltres canviem, adoptem, interrompem, formulem i reptem a les narratives que utilitzem per donar sentit a les nostres vides en relació amb narratives i històries majors o menors que trobem en el nostre camí "(p. 85).

En efecte, el relat del passat afecta el present i configura el futur col·lectiu, d'aquí la rellevància que té pensar a fons com es narren el que va passar, qui el narra i per què ho fa.

En definitiva, va celebrar la publicació d'aquest petit llibre que mereix tota l'atenció i que hauria de ser llegit en cursos de cultura de pau i en les organitzacions que tenen la pau com el seu horitzó de sentit.

La por als bàrbars

Todorov, Tzvetan. El miedo a los bárbaros. Barcelona. Galaxia Gutemberg S.A. 2008. 

Francesc Torralba Roselló. Catedràtic de Filosofia de la URL.
Director dels Instituts de la Pau de la Universitas Albertiana.

Un dels llibres més interessants d'analitzar per comprendre la inestabilitat política del planeta en el nostre temps és l'assaig de Tzvetan Todorov (Sofia, 1939), La por als bàrbars (2008). Hi desenvolupa una suggerent exposició de les dues principals emocions que mouen el món social, polític i econòmic: la por i el ressentiment. Segons aquest pensador, els països que configuren el mapa polític poden separar en dos grans grups: els que tenen por i els que experimenten ressentiment.

La por, que Zygmunt Baumann analitza amb cura en "Miedo líquido", és una passió que limita la llibertat i la veracitat. Els països més desenvolupats del món senten por sota diferents formes: la por a un atemptat terrorista, la por al futur, la por als fluxos migratoris, la por al canvi energètic, la por a la catàstrofe ecològica, la por a la inestabilitat de els mercats. Els països en vies de desenvolupament pateixen ressentiment contra els països rics, una mena de rancor que té el seu origen en el colonialisme, en l'explotació i en l'esclavitud. En comparar la qualitat de vida d'un àmbit i un altre, se sent dolor i rancúnia. La por fa aixecar muralles i filats, controls policials i polítiques d'immigració molt severes. El ressentiment intoxica la vida espiritual dels pobles i es manifesta en l'agressivitat, en la violència i, en el pitjor dels casos, en la voluntat de matar.

L'ésser humà, mogut per la pulsió elemental i primària de la por, és capaç de qualsevol atrocitat, d'esdevenir un bàrbar, de mentir i fins de segregar l'altre. L'ésser humà, impulsat pel ressentiment, és hàbil per a causar grans patiments i de canalitzar aquesta passió a través dels mecanismes tecnològics. La civilització exigeix el domini de les emocions, l'autocontrol, la justícia i el reconeixement de drets en igualtat de condicions. Al cor del terrorisme batega un ressentiment contra el món occidental i les seves formes de colonització. A Occident es tendeix a identificar l'estranger amb el bàrbar, sense considerar que el bàrbar no ve determinat pel color de la pell ni per la llengua, sinó per la seva incapacitat de reconèixer dignitat als que no són com ell.

La construcció de la pau és una tasca àrdua i difícil. Un dels obstacles fonamentals en aquesta tasca és, com s'indica a la Carta de la Pau dirigida a l'ONU, el ressentiment, però, també s'ha d'identificar, com a barrera, la por, ja que la por genera desconfiança i suspicàcia i fa impossible reconèixer l'altre com a germà en l'existència, nega aquella fraternitat existencial que és el fonament més sòlid i més universal de la pau.

Aquest llibre de Todorov és una lúcida contribució per a entendre la gravetat del moment actual. Ens recorda que un ésser humà pot perdre els drets que la societat li confereix si infringeix les seves normes, però mai no pot perdre la dignitat inherent. Aquest suggerent text ens obliga a pensar si la por als bàrbars no és un temor més ancestral i atàvic: la por al costat fosc de l'ésser humà, a l'esfera nocturna del seu ésser.

La memòria: Un remei contra el mal?

Todorov, Tzvetan. La Memoria, un remedio contra el mal. Barcelona. Arcadia. 2009. 

Alfredo Fernández. Periodista.
Carta de la Pau dirigida a l'ONU.

Tzvetan Todorov, historiador i filòsof búlgar contemporani, assenyala en aquest llibre que "la memòria del passat serà estèril si ens servim d'ella per aixecar un mur infranquejable entre el mal i nosaltres". I afegeix una cosa molt interessant. "A la vida quotidiana també oblidem fàcilment el mal que infringim, mentre que conservem molt temps en la memòria el que patim". (P36)

Aquí llavors podríem preguntar-nos: què podem fer nosaltres per posar remei als mals que han ocorregut en el passat? Poc, per no dir, res. "Però podem, en canvi, actuar sobre els criminals, sobre els del passat, perquè no ho repeteixin, i també sobre els del futur",-diu Todorov. (P37). I afegeix que el reconeixement públic del patiment viscut per antigues víctimes pot ajudar a calmar el dolor, encara que no pugui reviure als morts. (P22-23).

La Carta de la Pau en el seu punt VIIIè diu que "els representants actuals de les institucions que han perdurat en la Història, no són responsables del que va passar en el passat, ja que ells no existien. No obstant això, per afavorir la pau, aquests representants han de lamentar públicament, quan sigui prudent, els mals i injustícies que es van cometre per part d'aquestes institucions al llarg de la Història. Així mateix, han de rescabalar en el possible, institucionalment, els danys ocasionats ".

En un altre fragment del llibre Todorov cita, com a exemple, la situació viscuda a Sud-àfrica, i com la Comissió de la Veritat i la Reconciliació que va presidir el bisbe anglicà Desmond Tutu, va treballar sobre la memòria col.lectiva. La idea principal d'aquesta comissió assenyalava que els responsables de les violacions dels drets humans a Sud-àfrica haurien anar públicament a confessar els seus delictes, mentre que les víctimes rebrien reparacions de l'Estat si es comprovaven els seus testimonis. D'aquesta manera s'aconseguia l'establiment de la veritat i l'obertura a un segon objectiu: el perdó d'uns cap a altres i la reconciliació de la població, on l'Estat, una minoria blanca accepta la seva culpabilitat en el passat, i la majoria negra o de color tracta de superar el seu ressentiment. 



Això és fàcil? És clar que no. L'exposat en el llibre és un exemple que van aplaudir molts països del món, però ningú sembla disposat a imitar el seu exemple. Estem nosaltres avui, disposats a rescabalar els altres pels nostres errors? De quina manera podem fer-ho?