Pau i llibertat de consciència

Rawls, John. Una teoria de la Justícia. Accent Editorial. Girona. 2010.

Francesc Torralba 
Barcelona. 

La recent publicació de la traducció catalana d’Una teoria de la justícia (1971) del filòsof americà, John Rawls (1921-2002) és una excel·lent notícia no solament pels politòlegs i filòsofs, sinó també pels estudiosos de la pau i pels activistes interessats en fonamentar les condicions de pacificació del món. Aquest llibre, que ha estat considerat una de les obres fonamentals de l’última meitat del segle XX, juntament amb la Teoria de l’acció comunicativa (1981) de Jüergen Habermas o El principi de responsabilitat (1977) de Hans Jonas, representa un esforç intel·lectual de primer ordre per a formular una visió de la justícia aplicables a les societats obertes, democràtiques i respectuoses amb els drets civils.

Resulta impossible i, a més, insensat mirar de posar la densitat filosòfica, ètica i política que es posen en un text d’aquesta magnitud (720 pàg.) en una breu i lacònica recensió, però sí que resulta il·lustratiu, com a mínim, identificar algunes idees clau que poden resultar útils per a potenciar els estudis de pau o suscitar la curiositat a pacifistes que desconeixen aquesta extraordinària obra del pensament contemporani.

Centro la reflexió en el seu concepte de tolerància i en la necessitat de defensar un Estat neutre des del punt de vista religiós, capaç de respectar la pluralitat de creences i opcions espirituals que s’expressin en la ciutadania. Tal com diu John Rawls, l’Estat no pot afavorir cap religió particular, ni pot establir càstigs o pèrdues de drets als que s’afilien a una determinada religió. Això, en el cas que es faci, generaria greuges comparatius, ressentiments mutus i conflicte social. Refusa, explícitament, la noció d’un Estat confessional, perquè considera que la separació entre el poder polític i religiós constitueix la base de la bona convivència entre els ciutadans que formen part d’una comunitat política. A més de defensar l’Estat aconfessional i criticar el punt de vista confessional i laïcista, subratlla la necessitat de limitar la llibertat de creences sempre que el seu exercici pugui posar en perill l’ordre comú i la seguretat. Refusa un Estat laïcista, però entén que determinades pràctiques o maneres de desenvolupar la llibertat de creences poden entrar en conflicte amb l’ordre i la seguretat.

Aquest límit que identifica John Rawls a la pràctica planteja molts problemes, ja que els conceptes d’ordre públic i de seguretat es presten a múltiples hermenèutiques i això exigeix una deliberació conjunta, pacífica i racional, per a avaluar en quines circumstàncies es pot esgrimir un argument com aquest. Sens dubte el tema és molt espinós i molt actual, però cal tenir en compte que, a vegades, amb l’argument de la seguretat o de l’ordre públic es persegueixen tradicions espirituals minoritàries que, en un estat de dret, tenen legitimitat per expressar-se públicament i manifestar les seves creences. Per això, el gran pensador americà diu:” la llibertat de consciència només es limita quan és raonable pensar que no fer-ho malmetrà l’ordre públic que el govern ha de mantenir” (p. 290). I conclou: “Aquesta expectativa s’ha de fundar en proves i raonaments acceptables per a tots”.

Pau i interculturalitat

Panikkar, Raimon. Paz e interculturalidad. Editorial Herder. Barcelona. 2006.

Cristian Muñoz. Filòsof.  
Punta Arenas. Xile.

L'any 2006 es va publicar una obra de Raimon Panikkar que escriu “Pau i interculturalitat”  per l'Editorial Herder (184 pàgines). La idea central del text és analitzar el problema de la pau com una realitat complexa. Panikkar entén que no solament hi ha obstacles pràctics, sinó també dificultats teòriques. No és possible valorar correctament el problema de l'altre sense un coneixement de la seva cultura -coneixement que no es pot aconseguir sense amor-, d'aquí la importància de la interculturalitat. La pau de la humanitat depèn de la pau entre les cultures. Aquest llibre vol ser una contribució per enfrontar-se a aquest problema. La interculturalitat posa en qüestió els mites dominants del statu quo actual, però ens porta a una relativitat alliberadora. La humanitat es troba ara enfront d’un encreuament de dimensions històriques. Aquest és el veritable desafiament de l'anomenada globalització: o la civilització tecnocientífica és superior a tota altra cultura i, per tant, està cridada a imposar-se, o existeixen també altres cultures que permeten igualment a l'home d'aconseguir la seva plenitud i felicitat.

Raimundo Pániker Alemany, conegut com a Raimon Panikkar, fou un filòsof, teòleg i escriptor barceloní (Espanya) mort recentment, un 26 d'agost del 2010. Va desenvolupar una filosofia interreligiosa i intercultural, amb una nova obertura respectuosa al diàleg amb d'altres subjectes i tradicions no occidentals. La seva filosofia té com a objectiu transformar la nostra civilització que està determinada per un sistema occidental imposat com a única alternativa.

Cristian Muñoz
Punta Arenas. Xile

Perspectiva de gènere en una cultura de pau

Breines, Ingeborg. Mujeres a favor de la Paz. Ediciones Unesco. Narcea Ediciones. Madrid. 2002.

Marta Ramón Pascual. Periodista.  
Barcelona. 

Aquest manual exposa iniciatives concretes en relació a la participació de les dones a favor de la pau, crítiques de gènere a les normes de pau, etc. Al primer eix hi trobem un capítol que es titula: “Perspectiva de gènere en una Cultura de Pau”, que mira d´explicar que solament si els homes i les dones treballem junts en paritat associativa de drets, podrem vèncer els obstacles que ens impedeixen de construir una visió de futur.

L´autora és Ingeborg Breines, directora del programa de la UNESCO “Dones i Cultura de Pau”. L´exposició de Breines parteix del projecte interdisciplinari del mateix organisme “Cap a una cultura de pau” (1998), que es basa en els principis enunciats a la Carta de les Nacions Unides. La UNESCO considera que la pau ha de ser sostinguda per la participació democràtica, el bon govern i la creativitat. És així com s´entén que l´educació, en totes les seves formes, és la clau per la democràcia en la vida de cada dia. En paraules de Federico Mayor Zaragoza, “la cultura de pau és passar de la lògica de la força i el temor, a la força de la raó i l´amor”.

Les paraules del capítol present resten recollides de manera explícita a la carta de la Pau dirigida a l´ONU. El punt X assenyala que les democràcies han de donar un salt qualitatiu. Però ¿en què consisteix aquest replantejament de la democràcia, quins aspectes han de ser canviats? En el punt IX tot dient que no es podrà construir la pau global mentre en el si de la societat i fins i tot dintre les famílies, existeixi menyspreu cap a més de la meitat dels seus integrants (nens, ancians i grups marginats, i per suposat dones). En definitiva, l´igualtat, el desenvolupament i la pau estan intrínsecament units: no pot haver una pau duradora sense desenvolupament ni tampoc un desenvolupament sostenible sense una total igualtat entre homes i dones.


 

Moviéndose por la Paz

Prat, Enric. Moviéndose por la Paz. Editorial Hacer. Barcelona. 2006. 

Alfredo Fernández. Periodista.  
Barcelona.

En aquest llibre l’autor fa un repàs per la història del moviment per la pau, l’antimilitarisme i el pacifisme a Catalunya des de la dècada dels cinquanta del segle passat fins a l’actualitat.

Amb un rigor digne de destacar, Enric Prat desenvolupa el seu treball amb un seguiment cronològic dels fets, però no amb la finalitat d’explicar una història només de manera lineal. “Es remunta als antecedents ideals de la cultura de la pau i la no-violència quan aquesta era encara cosa d’unes poques persones que rebutjaven el nucli dur de l’educació franquista de l’època, però no pas per dir-nos que aquí va estar l’origen ideal del que havia de venir després, sinó per suggerir, a través de la menció algunes persones que van participar a Pax Christi, El ciervo, Amics de l´Arca i alguns altres petits grups d’aleshores, que és per aquí per on cal buscar un dels filons que, tant en l’àmbit de la història de les idees com en la decantació del pacifisme, confluirien en el moviment per la pau dels vuitanta, quan aquest comença a depassar ja l’horitzó de l’antiatlantisme”. Així ho descriu en el pròleg Francisco Fernández Buey.

El llibre aporta fonts documentals d’importància i un llistat de bibliografia molt ampli, a més de testimonis de persones que van ser protagonistes de la història que es narra, i en les que el propi autor barreja el seu rol d’historiador i activista en els fets que relata.

En síntesi, el text proposa un viatge per la història dels moviments per la pau especialment a Catalunya, i és una obra que val la pena de conèixer per aprofundir en l’origen d’aquests corrents d’opinió i d’acció per la pau que van exercir i exerceixen avui el seu accionar a favor de la construcció d’una cultura de pau.

Materials de Pau i Drets Humans

Palou Loverdos, Jordi. Justícia Internacional, pillatge de guerra, drets humans i multinacionals. Generalitat de Catalunya. Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació. Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans. Barcelona. 2010.

Carta de la Paz
Barcelona. 

Es va presentar en Barcelona el llibre “Justícia Internacional, pillatge de guerra, drets humans i multinacionals”, de l’autor Jordi Palou Loverdos. Aquest material que integra la col.lecció “Materials de Pau i Drets Humans” te com a finalitat recopilar documents de treball amb l’objectiu de proporcionar una visió nova i original d’ambdós àmbits, a través de l´edició d´investigadors elaborada per centres especialitzats i persones expertes.

En aquest treball s´analitzen velles i noves formes de conflictes armats, els diferents actors de les guerres i la seva influència en aquestes, els fets visibles, els amagats i els interessos rellevants i aparents dels episodis violents, i com tot això afecta a persones i col·lectius, especialment als pobles indígenes, així com als drets humans que els son inherents. A més, explora la resposta dels sistemes internacionals i del sistema nacional espanyol de justícia, i el seu potencial per a fer front a aquesta nova realitat.

L´obra subratlla també els avenços en el dret internacional així com les troballes i la comissió de crims per aquests actors de manera directa o indirecta a la regió objecte d´estudi, que es deriven tant dels documents oficials de les Nacions Unides com de les investigacions en curs en el context del procés obert sobre genocidi, crims contra la humanitat, crims de guerra i d´altres crims connexos, inclòs el pillatge, la destrucció de bens i del patrimoni, davant els tribunals espanyols sota el principi de jurisdicció universal.

L’autor centra la seva tasca en la influència dels recursos naturals en els conflictes armats, com a base subaquàtica de l´enorme iceberg que conformen els conflictes armats, i en com els actors no estatals intervenen – moltes vegades de manera dramàtica – en aquest complex tauler d´escacs. Es planteja la pregunta de si en l´actualitat els sistemes nacionals i internacionals de justícia i la concepció que es te dels crims internacionals són instruments útils per a fer front a aquesta nova realitat. I estudia com ser més eficaços en les estratègies de construcció de pau amb la finalitat de transformar els conflictes violents en pacífics, o com a mínim, en menys lesius.

Perdonar és començar de nou

Jankélevitch, Vladimir. El Perdón. Ed. Seix Barral. Barcelona. 1999.

Francesc Torralba 
Barcelona. 

Una de les obres més suggerents que s’han escrit durant el segle XX sobre la virtut del perdó és la del filòsof i musicòleg francès, Vladimir Jankélevitch (1903-1985), publicada en 1967, amb el títol Le pardon (El perdón, Seix Barral, 1999). 

No és fàcil situar el pensament d’aquest creador dins dels sistemes filosòfics del segle passat, perquè, en certa manera no hi cap estrictament en cap compartiment. No és un marxista, ni un existencialista, ni un personalista, ni tampoc un estructuralista en el sentit ortodox del terme. La seva obra, original i suggerent, encara poc traduïda i coneguda al nostre país, té un profund signe moral i conté reflexions molt apropiades sobre la vida pràctica. És remarcable el seu tractat de les virtuts i les seves disquisicions sobre el vitalisme de Bergson i l’idealisme de Schelling, a qui va dedicar la seva tesi doctoral defensada en la Sorbona.

El perdó és un obra reeixida en molts sentits. Explora les dificultats en l’exercici del perdó i defineix el perdó com un do lliure, un acte de la voluntat, que es proposa fer net, començar de nou, alliberar-se d’una història ferida. El perdó és, en aquest sentit, terapèutic, higiènic, una operació catàrtica que permet alliberar-se del pes del passat i tractar l’altre com un ésser nou. El perdó, tal com l’entén Jankélévitch, no és una impossibilitat, però tampoc no és senzill assolir-lo. Exigeix humilitat i, a la vegada, el temps hi juga un paper clau, perquè perdonar l’ofensa a cop calent és difícil, però amb la distància que donen els anys, és més viable el camí cap a la reconciliació.

La Carta de la Pau dirigida a l’ONU no fa referència directa al perdó, però sí que descriu un sèrie d’operacions claus per a restablir la pau, per a pacificar la història. El lament de les accions injustes que es van causar en el passat és un primer pas. Això suposa reconèixer-les i tenir l’audàcia de lamentar-les públicament. El perdó també inclou aquest procés. Només es pot demanar perdó, si es lamenta, de cor, el que va passar, el mal que jo o els qui em van precedir en el govern d’una institució van causar. La lamentació pública no garanteix la reconciliació, però és el primer pas. Cal, a més a més, rescabalar, en la mesura del possible el mal causat. El perdó, com a virtut, també exigeix aquest treball de reparació, no solament en el pla simbòlic, sinó també ètic, social, econòmic i psicològic. Rescabalar en la mesura dels possibles els mals causats tampoc no garanteix la reconciliació, però és un segon esglaó decisiu en la purificació dels mals de la memòria.

Vladimir Jankélevitch va patir, com molts altres intel·lectuals engagés del segle XX, la persecució i el desterrament. Quan escriu sobre el perdó i les seves condicions de possibilitat, no elabora un discurs ahistòric, frívol o banal, sinó que coneix com pesen els ressentiments i els rancors a l’hora de fer les paus i de donar-se la possibilitat de començar de nou. És bo llegir-lo i escoltar-lo.

La noia de les taronges

Gaarder, Jostein. La noia de les taronges. Ed. Empúries. Barcelona. 2003.

Amalia Valderrama C.  
Barcelona. 

Aquest relat senzill i commovedor que ens presenta l´escriptor noruec Jostein Gaarder, ens porta a reflexionar sobre les vicissituds de l´existència. A través d´una emotiva carta que un pare escriu al seu fill, l´escriptor ens convida a fer-nos preguntes fonamentals sobre la vida, sobre la nostra efímera existència dins de l´univers, fent-nos pensar, així, una i altre vegada que l´estar avui aquí, és certament una loteria. Tal i com ens far veure en alguna de les seves pàgines: AVUI SOM PERÒ PODRÍEM NO SER, NO HAVER ESTAT, així de simple, i això també significa que un dia qualsevol desapareixerem per tota l´eternitat.

I així com ens dur a ser conscients de la contingència que està a la base de la nostra existència, també ens convida a preguntar-nos pel nostre paper en aquest món, pel valor que donem a totes i cadascuna de les coses, doncs així com la nostra vida ha estat un regal dels nostres pares i no pas una decisió nostra, –que sí que ho és com la vivim-, què fem amb aquest tresor que ens ha estat donat.

En aquest sentit, ens invita a conèixer la nostra història d´engendrament, a ser curiosos amb aquests petits girs i decisions que van fer que els nostres pares es coneguessin i ens engendressin, doncs el sol fet que una de les peces del trenca closques no encaixés, hagués pogut ser nefast per la nostra existència, senzillament hagués nascut una altra persona, nosaltres no. Així doncs, prenent consciència que la que tenim és l´única possibilitat d´existir, potser puguem valorar-la i gaudir-la molt més, és la nostra decisió.

Per tot això “La noia de les Taronges” està totalment en consonància amb la Carta de la Pau dirigida a l´ONU, perquè aquesta ens convida a ser realistes, a saber que: “si l´Història hagués estat diferent -millor o pitjor-, l´esdevenidor hagués estat un altre. S´haguessin produït al llarg dels temps altres trobades, altres enllaços; haguessin nascut unes altres persones, nosaltres no. Cap dels que avui tenim el tresor d´existir” (Punt IV). És precisament aquesta visió de la vida com un veritable TRESOR el que Gaarder ens ofereix en el seu llibre.